Una nova cronologia constructiva per a la Catedral de Mallorca

(Contenido en el idioma por defecto)

La tesi doctoral de Miquel Ballester Julià aprofundeix en els aspectes tècnics i arquitectònics per ampliar els coneixements sobre el procés constructiu d'aquest edifici monumental 

La publicació d'alguns llibres de fàbrica de la Catedral de Mallorca, corresponents a la primera etapa constructiva, amb una anàlisi històrica, estudis estadístics i comparatius, posen a l’abast d’estudiosos un primer contacte de la manera com es va començar l’obra fins, aproximadament, al portal del Mar, per una banda, i el de l’Almoina, per l’altra. La tesi doctoral de Miquel Ballester Julià, defensada a la Universitat de les Illes Balears, completa el procés constructiu fins que es va enllestir la façana principal.

La investigació presenta dues parts diferenciades. Una primera etapa en què s’exposen els antecedents i comprèn des dels inicis de la Catedral fins pràcticament a la meitat de la construcció, en forma de síntesi crítica dels elements constructius a partir de dades historiogràfiques. Una segona etapa, de recerca més inèdita, comprèn la darrera meitat de la construcció de la Catedral, especialment a partir de l’any 1570.

El treball se centra de manera exhaustiva tant en la cronologia constructiva com en el patrocini, en les dotze voltes corresponents a les quatre darreres naus construïdes a la Catedral. El treball disserta també sobre l’acabament de les obres de l’antiga façana principal. Aquest nucli de la investigació va acompanyat d’un estudi dels antecedents edificatius de la Seu, com a fil conductor necessari per comprendre la darrera etapa constructiva de l’edifici i que posarà fi a quatre-cents anys d’obra fins a enllestir l’estructura bàsica de l’església.

De mesquita a Catedral

Com a preliminar del treball o antecedents, l’autor tracta la mesquita que va existir en el solar de la Catedral actual. Aquest aspecte té una importància vital per estudiar la tècnica i evolució constructiva de l’edifici, ja que els dos espais havien de poder conviure: el vell edifici purificat i sacralitzat i el nou, que representaria adequadament la simbologia i les necessitats de la nova religió instaurada. Els estudis duts a terme fins aleshores partien de la documentació històrica, dels coneixements o desconeixements, sobre l’orientació d’una mesquita, etc., però no basant-se en les característiques de la seva presumible arquitectura. Ha estat rellevant la justificació de les possibles mides de la mesquita mitjançant la metrologia històrica, que, juntament amb la documentació disponible ‒que concreta una localització parcial a l’endret del cor‒ i unes dades arqueològiques escasses que han estat considerades amb moltes de reserves, ha permès dissenyar uns plànols hipotètics sobre la seva situació dins l’edifici de la Catedral.

L’apartat dels preliminars dedica una part a l’espai conegut com la clastra, situat en el sector principal d’aquest treball. Hi havia molta documentació sobre aquest indret ‒tancat i porticat‒, anterior a tots els sectors oferts al culte abans d’erigir el darrer, definitiu i actual recinte catedralici, però ningú no hi donava forma espacial. Singularment important ha estat la ubicació de la històrica capella de Tots Sants, com també esbrinar quines varen ser les vertaderes capelles claustrals, les quals, per extensió, havien estat assignades erròniament a totes les del darrer sector construït a la Seu. També ha estat interessant, com ja s’ha apuntat abans, la vinculació d’aquest espai a l’antic sahn de la mesquita i a tot l’urbanisme que l’envoltava.

Els espais de la litúrgia

Però tal vegada la part més important dels preliminars sigui la dissertació sobre els diferents espais litúrgics que va arribar a tenir la Catedral. Poder establir una cronologia constructiva continuada durant la primera fase d’execució de la Catedral, que va arribar a tenir quatre espais litúrgics progressivament habilitats en el decurs de l’evolució de les obres, ha estat una conclusió important.

Els estudis històrics fets fins ara sobre aquest sector sovint no tenien en compte la realitat i problemàtica constructiva ni la convivència dels espais destinats al culte amb els espais de l’obra. La majoria d’autors que varen investigar aquesta primera etapa constructiva no tractaren aquesta qüestió i solament n’hi va haver alguns que exposaren la problemàtica i es formularen preguntes al respecte. S’ha intentat donar resposta a aquest tràmit emprant curiosament la documentació aportada per aquells historiadors, però ha estat analitzada i coordinada des del punt de vista de la tècnica i dels processos constructius, la qual cosa ha aportat alhora coherència a la convivència d’usos al llarg dels anys.

L’estudi de l'avançament cronològic de la primera etapa constructiva de la Catedral ha estat compaginat amb l’anàlisi dels canvis de plans arquitectònics, proposats per Forteza i per Durliat, que l'autor comparteix absolutament. Hi ha afegit algunes aportacions i justificacions fetes ja des de la llunyania temporal d’aquestes hipòtesis, que, amb el temps, han estat acceptades com a una realitat.

L'autoria de la façana principal

El recorregut constructiu de la segona fase, completament inèdit en publicacions específiques, ha esdevingut, des del principi, un objectiu prioritari de la tesi, ha reportat moltes novetats i pot plantejar altres vies d’estudi. Hi ha alguns aspectes destacats de la investigació. Per una part, l’acabament del perímetre que tancarà la planta de l’església, que, malgrat que correspon al període que transcorregué entre la posada al culte del quart espai litúrgic i el començament de les dotze voltes que cobriran definitivament tota la Catedral, ha estat estudiat detalladament, vista la importància i vinculació directa amb el període més específic triat per a aquesta tesi. L’interval de temps intermedi a què es fa referència aporta les novetats sobre la modificació de l’entorn urbanístic, l’execució de les capelles de la part de l’Almoina i, sobretot, el començament de la façana principal. Aquest darrer aspecte ha aportat més força a la investigació. Seguint aquesta línia, es planteja la hipòtesi del disseny de la façana principal, de clares reminiscències sagrerianes, i es destaca la figura de Francesc Sagrera, fill de Guillem, com un dels possibles autors, fins ara només associat al disseny del portal de l’Almoina.

Una de les novetats més interessants aportades per aquesta tesi respecte del segon sector de l’edifici és la identificació d’un canvi de pla constructiu ‒-però no arquitectònic‒, que consistí a començar les voltes del darrer sector de la Catedral des de la façana principal cap al centre de l’edifici i acabar les obres a la volta major dels Pacs. Totes les dades historiogràfiques primerenques, del tercer quart del segle XVI, estaven capgirades perquè les obres de les voltes de la Seu se solien continuar cap a ponent. Finalment, aquest pla va ser desbaratat i es prosseguí com sempre s’havia fet per construir les voltes de la Seu. Tot i això, segons el que s’exposa en aquest treball, amb els propòsits inicials s’anava per bon camí.

La cronologia constructiva d’aquest darrer sector catedralici s’exposa de manera ordenada així com es va fer arquitectònicament. L’aportació històrica menys relacionada amb la construcció és una bibliografia més o menys extensa dels patrocinadors de cada trast que es feia en el darrer sector en construcció. Per aquesta raó, es va teixir una complicada xarxa econòmica per obtenir finançament per acabar l’edifici en un període de temps relativament curt. En general, l’apartat demostra que l’acabament de les darreres voltes de tradició gòtica no significa haver enllestit la Seu ni molt menys.

La fi de la construcció

Acabar la construcció de l’edifici, el frontis principal, amb l’estudi, per una banda, de l’inici de la façana a començament del segle XVI, i, per una altra, enllestir el frontispici a la segona part del primer terç del segle XVII. El període entre l’un i l’altre és el més complicat i del qual s’han obtingut menys resultats, però sens dubte obrirà una nova línia d’investigació, tant per la cronologia constructiva de l’element com pel disseny i la crònica de la patologia estructural. S’ha posat èmfasi a deixar clar que les obres de la gelosia i dels vitralls de la rosassa adjudicades per alguns historiadors a aquesta façana corresponien certament a un altre indret, concretament a l’O major (oculus major) de damunt el presbiteri. Podria ser que mai no es muntàs cap gelosia a la claraboia de la façana i que romangués condemnada, com la varen trobar al segle XIX.

Pel que fa al frontispici, hi ha molta informació que aporta i certifica documentalment que va existir, excepte les dues agulles centrals superiors, que no han pogut ser documentades. L’existència efímera d’aquest element hauria provocat el desinterès o la ignorància de la majoria d’investigadors, però és un component clau per entendre el disseny final d’una façana que, naixent poc agraïda estèticament, més desagradosa va resultar en ésser mutilada i cegar-ne els portals laterals. Potser també una altra conclusió d’aquest treball hagi estat la confecció d’un elaborat document gràfic a partir de diverses dades geomètriques de la manera com va ser, hipotèticament, la façana acabada.

Els materials de la construcció

Un apartat més tècnic és el que tracta dels materials emprats en la darrera etapa constructiva i ha estat una contribució imprescindible de la investigació. Ha aportat dades importats: l’entrada en escena de les pedreres de la Font Santa, a Palma, en substitució de la del Port Alt, per obtenir-ne pedra que tenia una composició i un ús similars; la pedrera de Son Alou, a Felanitx, per obtenir-ne pedreny de Santanyí, amb el corresponent carregador de Porto Colom, en substitució del de cala sa Nau, que havia estat l’habitual; la més que probable localització de la pedrera de Capocorb, que servia pedra fort per als pilars; l’aportació de la pedra negra de Sóller, per crear el contrast de colors entre dos materials per al paviment de la Seu, són els trets més rellevants.

En definitiva, aquesta tesi ha intentat aportar una continuïtat cronològica constructiva des que es començà la Catedral fins que s’acabà. Aquesta tesi no hauria estat possible sense un maridatge fidel de les disciplines arquitectònica i constructiva i de la investigació històrica.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: Evolució constructiva de la Catedral de Mallorca. Història, tècniques i materials en els llibres de fàbrica (1570-1630)
  • Autor: Miquel Ballester Julià
  • Programa de doctorat: Història, Història de l'Art i Geografia
  • Directora: Mercè Gambús Saiz 

Fecha de publicación: 14/01/2019